La Dignitat de Catalunya

Castellvilarenc és suma així a la majoria de blocs i mitjans de comunicació catalans que han públicat l´editorial conjunta que han publicat una dotzena de mitjans de comunicació escrita catalana i que han produit diverses reacions tan a madrid com a Barcelona .

  Aquesta és la editorial conjunta públicadaen el dia d´avui  26 de Novembre 2009.

 

                                      La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que

han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional

pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de

juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament:

“Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat

en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des

de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei

fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal

Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra,

confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana

lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius

de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran

emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola

maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto

García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec

després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el

govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per

José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules

obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps

o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut

de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en

diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes

del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent

emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article

2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la

llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat

i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb

les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per

posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de

soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc

de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa

democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o

aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va

fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que

podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un

verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut

màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El

Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel

Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la

societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal

decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més

important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a

finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat,

plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes

d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en

joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història

d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis

vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes

s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més

que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels

que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma

i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una

somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi

foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més

pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la

capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos

idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta

sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis,

per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic.

Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional

decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que

no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant

que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual

la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és

fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni

malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el

diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No

som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al

deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i

confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte

que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un

finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran

sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és

necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat

responsable.