ENTREVISTA A JOAN MIQUEL OLIVER Músic. Exlíder d’Antònia Font “El que intento és cercar allò que només puc escriure jo”


Logo Peu Petit

Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Marc Guanyabens /AMIC

Joan Miquel Oliver (Sòller, Mallorca, 1974) va ser el guitarrista, compositor i líder d’Antònia Font, un dels grups més importants que ha donat el pop cantat en català en el s darrers 15 anys. La banda mallorquina es va separar a finals de 2013 i des de llavors Oliver ha pres nous camins. Malgrat que ja havia signat un parell de discos propis (‘Surfistes a càmera lenta, 2005; i ‘Bombón Mallorquín’, 2011) ha estat amb ‘Pegasus’, editat enguany, que la carrera d’Oliver en solitari ha guanyat projecció. Aquest 2015 també ha publicat el seu segon llibre, ‘Setembre, octubre i novembre’ (L’Altra Editorial), que el consolida en la seva faceta com a escriptor. Però en Oliver, les fronteres entre música i literatura no existeixen. “Per mi són la mateixa feina”, resol.
El teu nou disc en solitari, ‘Pegasus’, l’has enregistrat en solitari, només amb l’ajuda de Quimi Portet com a productor. Com ha estat l’experiència?
L’he gravat tot solet però no pas perquè ho hagi decidit prèviament, sinó perquè ha sortit així. Vaig començar a fer maquetes, a gravar pistes, a provar arranjaments, a anar provant què m’agradava i què no… En altres ocasions potser trucava a un músic amic per enregistrar unes bateries, però aquest cop ja ho vaig anar fent jo. No van ser intencionat, però com que el resultat m’agradava ho vaig anar fent així.
Suposo que ha estat un procés molt diferent a la manera com treballàveu amb Antònia Font.
Hi havia alguns temes que els gravàvem una mica com a ‘Pegasus’, tot i que en Jaume Manresa (teclista del grup, que l’acompanya en la gira actual) feia molta feina amb mi a l’estudi. Així van sortir temes com ‘Wa Yeah’ o ‘Batiscafo Katiuscas’. A vegades, però, tan sols portava una esbós de veu i guitarra a l’estudi que tothom se’n duia a casa per tornar a l’endemà amb tot d’idees i coses. Eren temes més de banda, com ‘Bamboo’.
El teu rol en directe avui també és molt diferent: de líder una mica a l’ombra com a guitarrista d’Antònia Font a que tots els focus se centrin en tu.
Ser el cantant és una situació delicada i un poc compromes a. Quan només toques la guitarra pot ser que faltin cinc minuts pel concert i encara ni en siguis conscient. Quan et toca cantar és una història molt diferent. I també passa que quan sumes molts concerts comences a automatitzar les cançons. Això és dolent, perquè vols que cada concert sembli que sigui la primera vegada que cantes aquell tema, malgrat que això sigui impossible. Tot plegat ho estic descobrint ara, i és una experiència molt bona, radicalment diferent a quant només tocava la guitarra a l’escenari.
‘Pegasus’ és el teu tercer disc en solitari, però expliques que en realitat es podria considerar el primer. Per què?
La meva carrera en solitari ha estat una mica atropellada. Havia fet discos sol molt de tant en tant (del darrer ja en fa set anys). Eren àlbums més experimentals, fets per entreteniment, per provar a veure què passava, perquè potser tenia ganes de cantar i explicar coses amb la meva veu, però no m’hi jugava res, era com una ca rrera paral·lela a la principal amb Antònia Font. Avui el meu projecte principal és en solitari, i per tant es pot dir que ‘Pegasus’ és una espècie de primer disc en molts sentits.
En què es nota això respecte als teus dos discos anteriors?
Enregistrant-lo m’he sentit una mica més responsable, perquè ara ja no tinc res més que a mi mateix. Per això els temes estan més treballats, més ben acabadets. He provat més coses, més opcions abans de decidir què necessitava cada cançó. En els altres discos era diferent. Gravava ‘Surfistes a càmera lenta’ amb tres pistes, em semblava que quedava bé i au, endavant. Això ara ja no és així.
‘Pegasus’ és un disc que sona molt mallorquí, empeltat de mediterraneïtat. Fins a quin punt ho has pretès així?
Jo no puc evitar ser mallorquí, haver nascut on he nascut, i això s’ha de notar en el disc. Però d’aquí a dir que ‘Pegasus’ és un viatge per Mallorca… Podria ser, però no sé fins a quin p unt és important. El que compta, per mi, és la visió que hi ha darrere d’aquestes coses. Sóc de Mallorca però si hagués nascut a una altra banda parlaria d’aquesta altra banda. Res més lluny de la meva finalitat que fer un retrat del meu país. El que m’interessa són les coses que tinc al costat, però bàsicament pel fet de tenir-les a la vora, no perquè pensi que tinguin res d’especial.
La teva manera d’escriure les lletres de les cançons ha canviat gaire des dels inicis de la teva trajectòria, o sempre ha estat molt similar?
A vegades penso que estic fent el mateix que sempre, que el meu estil està molt mes definit del que jo penso. Escriure cançons és difícil, perquè hi ha milions de temes sonant al món i tothom sembla que ja ha parlat de tot, de totes les maneres possibles. El que procuro és cercar allò que només puc escriure jo, genuïnament. Per això acabo fent cançons sobre productes de neteja. Segur que algú ja n’havia escrita alguna abans que jo sobre aquest tema, però mira, jo he fet la meva i n’estic súper satisfet!
Ser únic avui en dia és ben difícil, per tant.
No , no ho crec pas. Penso que tots som únics i diferents, però el que has d’intentar és despullar-te de tot el que se’t suposa i enfocar la realitat des del teu punt de vista. Els dos éssers humans més semblants acaben sent radicalment diferents en el seu interior i en el seu pensament. Quan creixem comencem a entendre el món, i aquest enteniment tendeix a unificar-nos perquè veus les coses de la mateixa manera que la gent que viu amb tu. Però si fas l’esforç de tornar-les a mirar, llavors ja no és així. Això està més a prop de la filosofia o de la literatura, de la feina d’un escriptor, que és intentar reescriure la realitat més enllà del que hem après des de petits. Ets diferent en la mesura que aconsegueixes el món tal i com tu el veus.
Tu també ets escriptor, de fet has publicat ‘Setembre, octubre i novembre’ poc després de  treure el nou disc. Quin vincle existeix entre aquesta faceta i la de músic?
M’agrada que la feina que faig sigui el reflex d’un moment de la meva vida. Tots els treballs acaben sent una mica autobiogràfics. El llibre i el disc els vaig fer pràcticament a la vegada, per tant hi ha moltes coincidències. Crec que està bé que qualsevol artista expliqui com és la seva vida. Al final tot es redueix a això. Un disc o un llibre són una mena de resum, o de reportatge, del que un artista ha viscut i li ha passat pel cap durant un període acotat de temps.
Fem aquesta entrevista abans del teu concert al Festival ‘Poesia i +’, de Caldes d’Estrac, a on coincideixes amb altres músics que també han publicat llibres, com David Carabén o Maria Rodés. Per què creus que es produeix aquest fenomen?
Penso que quan fas cançons el que estàs fent és literatura. És comprensible i normal que els músics que escrivim cançons també ac abem escrivint llibres. Per mi és la mateixa feina.
Tots trobem a faltar Antònia Font. I tu?
Amb Antònia Font vam fer coses molt guapes. Enyoro una mica aquella època, aquells companys, aquelles vivències, aquells ‘bolarros’ amb tant de públic. Però també penso que va ser cosa d’un moment de la vida, i que ara estic molt a gust. Cantant amb un equip de tres músics tot és molt més senzill. No penso tant, puc improvisar, em comunico molt més amb el públic… Antònia Font va ser molt gran, però era una feina menys compromesa, cada concert no el podia viure com el visc ara. Que també m’emprenya, perquè a vegades no tens el cos per cantar i ho has de fer igualment. És el que té ser cantant, que tothom et mira sempre. Però el dia que et trobes bé és de puta mare, llavors és la situació perfecta perquè tot funciona, et deixes dur per les sensacions, pel que et digui el públic, i fas que el concert vagi cap a on tu vols que vagi, sense cap pressió ni idea establerta. Ets una mica com un director d’orquestra.
Aquesta llibertat per fer el que vulguis és el premi més important que t’has guanyat donant el salt a la carrera en solitari?
Jo com a públic quan vaig a veure un músic vull que aquest sigui sincer, que em doni el que ell pensa que m’ha de donar, no el que se suposa que el públic vol. Tinc les meves idees, estic convençut d’elles i per tant faig el meu ‘bolo’. I això és el que vol la gent que t’ha vingut a veure, que tu siguis tu. Si no, per què venen?

podeu veure l´entrevista aquí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s