Entrevista A : Núria Picas ” És bo possar-se reptes difícils, però que siguin assequibles


Peu Amic Media

  • Les muntanyes són el refugi de Núria Picas (Manresa, 1976). La corredora de fons es prepara per a una temporada amb tres curses a l’horitzó. Sense fer soroll i des de la humilitat, Picas s’ha convertit en una de les esportistes catalanes amb més projecció internacional, una ‘guerrera’ més en aquesta cursa que fa temps que corre també l’esport femení a Catalunya. Sent que ha arribat a l’esport d’elit gairebé per casualitat, però el gaudeix perquè és part de la seva vida. I l’aprofita, també, com a altaveu per trencar tabús.

TEXT: MIREIA BIEL/CLACK              FOTOS: POL ALFAGEME/CLACK

Núria PicasLa corredora de curses de llarga distància parla de l’elit esportiva, de l’esport femení i del procés
Les muntanyes són el refugi de Núria Picas. La corredora de fons es prepara per a una temporada amb tres curses a l’horitzó. Sense fer soroll i des de la humilitat, Picas s’ha convertit en una de les esportistes catalanes amb més projecció internacional, una guerrera més en aquesta cursa que fa temps que corre també l’esport femení a Catalunya. Sent que ha arribat a l’esport d’elit gairebé per casualitat, però el gaudeix perquè és part de la seva vida. I l’aprofita, també, com a altaveu per trencar tabús.

Com és un dia d’entrenament?
Un dia d’entrenament és llevar-me a l’hora que el cos em diu prou i això és una sort. Em solc llevar a les 8, quarts de nou. Esmorzo i m’espero una horeta i mitja a sortir, temps que aprofito per fer feina a l’ordinador. Després faig l’entrenament, que pot ser per muntanya corrent o bé bicicleta de carretera. Depèn del que em toqui perquè segueixo un pla d’entrenament i m’he d’adaptar. Altres vegades he d’entrenar en dejú per acostumar el cos a córrer sense dipòsits. A les tardes, ja és una altra història: nens, família, entrevistes, ràdio…Però tot forma part del joc.

Això són un munt d’hores.
En setmanes de poques càrrega perquè no tinc una competició a tocar, doncs entreno quinze hores setmanals. Barrejo el córrer a peu amb la bici de carretera a l’estiu, o amb l’esquí de muntanya a l’hivern.  Això em permet fer un entrenament creuat, és a dir, entrenar amb un esport diferent al que es competeix per conservar les articulacions i té una gran utilitat a nivell mental perquè m’ajuda a desconnectar, a practicar un altre esport, i quan toca córrer, tenir-ne més ganes.

Diuen que l’esport és físic, però sobretot mental.
El cap és fonamental, determinant. De fet, els moments que he estat baixa per algun motiu ha estat perquè el cap ha dit que necessitava un respir. Físicament, no hi ha secret. Entrenes, t’agrada i ho fas. Mentalment has d’estar a lloc, al 100% i no és fàcil. Entre altres coses perquè arriba un punt que la societat et fa estar a molts llocs, et vol a tot arreu  i et satures. Quan això passa, haig de fer un reset, amagar-me a les muntanyes per recordar qui sóc, una amant de les muntanyes, de l’esport, per tornar als orígens.

L’any 2000 vas patir un accident d’escalada que et va apartar de l’esport. Com és el camí de retorn a l’elit?
Vaig començar a córrer curses de muntanya i la selecció catalana de seguida es va fixar en mi. Però a conseqüència d’un accident d’escalada bastant greu, els metges em van dir que no podria tornar a córrer i així es va acabar la meva progressió. Vaig estar molt temps sense córrer, tot i que sí que vaig decidir que seguiria fent esport. Em va servir per desconnectar perquè se m’havia tancat una porta, però estava segura que se me n’obriria una altra.

I així va ser.
Sense pensar-ho, al cap de 8 anys vaig començar a córrer perquè m’agradava, sense cap pretensió. Em vaig apuntar a una cursa perquè uns amics hi anaven i la vaig guanyar. I ja vaig tornar a entrar en la dinàmica, malgrat, és clar, la lesió encara hi és i em fa dolor. A dia d’avui, tan sols poder disputar aquestes proves és una segona oportunitat que la vida m’ha regalat i a la que m’he agafat amb les ungles i amb les dents.
Amb quina d’aquestes competicions et quedes?
De totes les curses que he fet, em quedo amb les de casa sobretot: Cavalls del Vent, l’Ultra Pirineu, l’Ultratrail del Montblanc, que és la Champions d’aquest esport. Cada cursa té la seva màgia perquè coneixes llocs diferents, gent nova i això t’omple molt.

És cada cop més habitual que veiem gent corrent maratons i curses de llarga distància. El running és un esport per a tothom?
Cal anar poc a poc. Sobretot s’ha de gaudir i no està pendent del cronòmetre. Si has d’estar al davant hi seràs, i sinó passa-ho bé. És evident que un s’ha de preparar i no es pot pretendre menjar-se el món el primer dia perquè el més fàcil és que et decepcions, et lesionis o no acabis, amb les conseqüències negatives que això té. S’ha de tocar de peus a terra i anar-te superant a poc a poc. És molt important tenir reptes difícils, però que es puguin assolir.

I el teu proper repte, quin és?
Vull fer una bona temporada, centrada en els mesos de l’estiu. Tinc un repte personal important al juny, que són els Pirineus, el Campionat del Món a la Vall de Boí al juliol i a l’agost l’Ultratrail del Montblanc. Aquests són tres punts importants de la temporada.

Núria Picas 2.jpgNúria Picas és esportista d’elit, mare i bombera. Ets el reflex del que hauria de ser la dona del segle XXI?
Trenco una mica amb els cànons. Sempre he dit que ser bombera és la cursa de la meva vida, perquè he aconseguit una feina que m’apassiona i en la qual, a més a més, som poques dones. Ser mare és una mica més fàcil, però el dia a dia té les seves complicacions i més si ets esportista d’elit. I esportista ho sóc sense haver buscat ser a dalt de tot. Crec que m’hi ha portat la perseverança.

La societat ha normalitzat l’esport femení?
No encara, però les dones anem fent forat. L’altre dia, la portada del diari SPORT estava dedicada a l’equip femení de futbol amb un titular que deia: “Hoy les toca a ellas”. Vagi pensar: “Caram! Una portada dedicada exclusivament a l’esport femení!” Això és un pas endavant, perquè necessitem que els mitjans de comunicació ens recolzin, que la societat ens reconegui. I també hi ajuda que cada vegada hi ha més dones que practiquen esport, que contribueix a fer un forat en un món amb molta presència masculina. Es comença a notar un canvi.

Hi ajuden, imagino, els èxits d’equips com la selecció espanyola de waterpolo femení, per exemple.
Jo penso que el reconeixement el porta una mica, també, l’espectacle, com és el cas de las guerreres de la selecció espanyola de waterpolo femení, que ofereixen espectacle, se les veu lluitadores, enganxen i per això la gent les segueix i tenen visibilitat. Tot i així, encara hi ha més homes que dones en el món de l’esport i tot gira força al seu voltant, però és que juguen a una lliga a part.

Tampoc està normalitzat que els esportistes pugueu opinar sobre política, com has fet en algunes ocasions?
No ho acabo d’entendre perquè considero que pot aportar coses positives. Vaig donar un cop de mà en la passada campanya electoral del 27-S, com van fer altres persones de la societat civil com esportistes i actors de teatre. Tinc clar que sóc esportista, però puc opinar perquè, per damunt de tot, sóc persona. A mi m’ha portat coses molt positives dir la meva opinió i dir el que crec que és millor pel nostre país i pels seus ciutadans. De fet, m’ha obert moltes portes fer-ho, més de les que m’ha tancat. No estic obligada a agradar a tothom i sempre tindré detractors. Jo animo a què la gent participi i digui la seva. Si un creu que Catalunya ha de ser independent, que ho digui obertament i sense problemes. Jo tinc les portes obertes de la selecció espanyola, no se m’han tancat pas. Que hi vagi o no, això ja és una altra història, però les tinc obertes.

Això no et genera contradiccions?
Diuen que no s’ha de barrejar política amb esport. He hagut de deixar enrere algun espònsor que estava interessat per culpa del que penso, però n’han aparegut d’altres amb noves oportunitats i mil coses més que són favorables. Hi ha més aspectes positius que no pas negatius. El més important és que, quan jo miri enrere i ja no estigui a l’elit d’aquest esport, faré balanç de tot el que m’ha passat i estaré orgullosa de no haver amagat el cap sota l’ala, d’haver lluitat i en pau amb mi mateixa per haver dit el que penso.

Faries un pas a la política?
No ho crec. La Núria és esportista i té molt clar d’on ve, quins són els seus orígens i els seus objectius. La política la deixo pels polítics, tot i que mai se sap! Mai pots dir que d’aquesta aigua no en beuré, però estic bé on estic i ara per ara ja m’està bé.

Hem utilitzat l’esport com a altaveu per parlar de Catalunya?
L’esport està reconegut i està molt de moda. Tothom practica algun tipus d’esport, de manera que considero que estem en un moment important i si podem expressar la nostra opinió, millor. Els esportistes tenim més visibilitat i la gent ens escolta. Sembla ser que els polítics estan perdent una mica la credibilitat, almenys que hi hagi esportistes que diguin la seva!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s