Entrevista a: FRANCESC ORELLA. Actor i protagonista de la sèrie Merlí de TV3 “Podem ser encantadors i alhora tenir debilitats, com en Merlí”


Peu Amic Media

Textos: Marta Roqueta/Clack
Fotos: Marc Giner /Clack

francesc-orellaFrancesc Orella torna a posar-se a la pell de Merlí Bergeron en la segona temporada d’una de les sèries més exitoses de TV3 en els últims anys.Explica que, durant el rodatge de Merlí, es va recordar d’un professor de Filosofia que el va marcar, Joan Gonyalons, i també afirma que la sèrie li va servir per recuperar autors que li agradaven.

Per interpretar Merlí, com s’ha relacionat amb la filosofia?
Em va agradar molt el personatge en sí, tal com estava construït i en les seves diferents vessants. Però que fos professor de filosofia i tingués seqüències on explicava determinats filòsofs em va agradar especialment. En Joan Gonyalons era un professor molt amè que em va fer agafar a mi i als meus companys molt interès per la filosofia. Ho explicava molt bé. (El rodatge) va ser un retrobar-me amb les teories i els pensaments d’aquests grans pensadors, va ser agradable.EntrevEstà molt bé fer un personatge que recuperi la filosofia com a matèria que ensenya a pensar i a qüestionar-se les coses.

Merlí s’ha comparat amb el doctor House i el professor protagonista de El Club dels Poetes Morts. Els té presents quan l’interpreta?
No, tot i que són referents del cinema i de la televisió. El House és semblant al tipus de personalitat que té Merlí. Un torracollons i provocador, a vegades poc educat, políticament incorrecte, malcarat, però a la vegada té vessants entranyables. És un vividor que té vocació per l’ensenyament i s’implica amb els problemes dels adolescents. En el personatge del professor dels poetes morts veiem la part bona, el professor que ensenya d’una altra manera. M’agrada que sigui meitat i meitat. El que m’agrada justament de Merlí és que pot ser un professor original que fa pensar els alumnes i a la vegada un tipus conflictiu.

Merlí té tocs de misogínia, manipula les dones per seduir-les i té una actitud paternalista envers les mares protagonistes. Com s’encara un personatge que pot provocar rebuig a una part dels joves, les noies?
Forma part dels diferents colors que té el Merlí. Les persones són així. Podem ser encantadors i tenir una sèrie de virtuts, però tenim debilitats, flaqueses i defectes. En Merlí és manipulador, en general menteix i és covard en segons quines coses. Amb les dones és cert que és un personatge Peter Pan, un tipus que li agrada seduir, que no ha estat estable en les relacions de parella, però n’està ple de personatges així. Està molt bé que aquestes parts negatives o criticables, censurables, puguin conviure amb les parts positives. M’agrada que el personatge tingui aquestes contradiccions.

De petit interpretava personatges de les novel·les que llegia i li va preguntar al seu pare si s’havia d’estudiar per ser pallasso. D’on va sorgir la vocació?francesc-orella_2
No ho sé. Sempre he pensat que era un gen perdut del meu pare, que va fer teatre d’aficionats. No tinc antecedents d’actors a la família. La vocació em va néixer de petit. Quan llegia les primeres novel·les i hi havia un personatge que m’hi sentia identificat ja en feia la veu quan llegia els seus diàlegs. Explicava acudits, imitava els professors, no tenia vergonya de parlar en públic. Com a espectador veia la tele, anava al teatre o al cinema i quedava fascinat i hipnotitzat per la feina dels actors. Tenia clar que això era el que m’agradava fer.

Va anar a estudiar a Nova York amb una beca. Com va ser l’experiència?
Va ser quan tenia 34 anys. Ja tenia una trajectòria com a actor professional, vaig començar als 21. Nova York va ser una experiència magnífica. A part de practicar l’anglès, vaig aprendre maneres treballar diferents. Vaig aprendre determinades tècniques desenvolupades per l’Uta Hagen, la fundadora de l’escola. Són matisos, exercicis que l’actor practica, o de preparació prèvia per crear un personatge, de com acostar-s’hi a nivell emocional, a nivell físic. S’apropava al que jo entenia com a tasca de l’actor davant d’un personatge. Entendre’l i estimar-lo, encara que sigui un fill de puta. Per fer un fill de puta, te l’has de creure. Un actor s’ha d’apropar al màxim possible a la psicologia d’aquell personatge.

Comentava que les seves faccions ajudaven a interpretar personatges durs o dolents. Quan ha de fer personatges que no ho són, com ho compensa?
Pel meu físic, a nivell audiovisual, he acostumat a fer personatges negatius o de caràcter dur. Quan has de fer una cosa diferent, tot i que el teu rostre és el que és, pots treballar les emocions, la sensibilitat, la veu, la manera de mirar. Pots endolcir les expressions, trobar el teu cantó femení, més sensible, més vulnerable.

Va interpretar l’alcalde falangista de la sèrie Les Veus del Pamano i el coronel Rodríguez Galindo, cap dels assassins de Lasa i Zabala. Veu continuïtat entre els dos, malgrat la distància històrica?
Són dos personatges de la llista de malparits. El del Pamano estava basat en molts personatges que hi havia a la postguerra espanyola, i el tinent coronel Rodríguez Galindo, el torturador d’Intxaurrondo, era ben real. Quan toca fer un personatge que té aquestes característiques, faig el mateix que faig amb tots, intento ficar-me en la seva pell, i buscar què li pot passar per dins a un personatge per ser tan cabró. És força divertit fer de cabró. Una altra cosa és que m’agradi fer de cabró tota la vida. Quan Bruno Ganz va fer Hitler, quan fas algun dels grans cabrons, què has de fer? L’actor té l’obligació d’enamorar-se del personatge.

Diu que els seus millors papers van ser el del monòleg La caiguda i el d’Àngels a Amèrica, on interpretava un personatge gay amb sida.
Són dues obres que em van canviar com a actor i com a persona. Per fer un homosexual malat de sida, vaig haver de treballar la part més femenina, la més sensible, dèbil i sensitiva del personatge. I això per a mi va ser un repte apassionant, em va fer créixer. La professió d’actor és màgica, et poses en la pell de personatges molt diferents a tu. És una experiència molt bona. Àngels a Amèrica va ser molt potent en aquest sentit. A La caiguda, pel fet de ser un monòleg, estàs sol a l’escenari amb un text brutal d’Albert Camus. El treball que vaig fer amb el Carles Alfaro va ser molt exhaustiu, molt a fons. És un director molt perfeccionista i exigent. La caiguda era un text que em va arribar a l’estómac, fent una immersió en el món d’un advocat que havia caigut en la misèria, malalt i alcoholitzat. Els temes que tracta, la culpa, la consciència, les dobles cares, m’interessaven molt.

Clara Segura deia que els monòlegs guanyen frescor a mesura que s’interpreten. Ho comparteix?
Sí. Les funcions, a mesura que es fan, milloren. Els personatges agafen més matisos, van creixent. El públic és el referent, perquè t’adones de quines coses arriben i quines no tant, a què reacciona i com ho fa en determinats moments.

Prefereix teatres petits que no pas grans, per estar a prop del públic.
Espais de dues-centes persones són mesures bones. En sales com l’Akadèmia o el Lliure de Gràcia, el públic hi és més present, i l’espectador també té la possibilitat de fixar-se amb molts més detalls de la interpretació dels actors. Treballar amb espais grans, com la sala gran del (Teatre) Nacional, és una altra història. Llueix molt, però el treball de l’actor ha d’arribar a moltes més files. L’espectador que està més lluny no et veu ni la cara. Una part de la nostra feina es perd.

Afirma que falta educació teatral per als infants.
Som en una època on prima la tecnologia i l’audiovisual. Els nens tenen poques opcions de veure espectacles teatrals en directe. Abans no era així. Vaig començar fent teatre infantil, amb grups de teatre independents. Fèiem un circuit per Catalunya amb funcions adaptades per a joves i nanos. Va ser una bona experiència, creàvem un públic futur. Els nens tenen una capacitat imaginativa i d’empatia espaterrant, ho hem d’aprofitar. Hi ha un dèficit d’ensenyar què és la literatura dramàtica i què és el fenomen teatral. Això és el que crec que s’ha de recuperar a les escoles. A Anglaterra o a França, això està arrelat a la societat. És flipant anar a un teatre a Londres i veure gent gran, jove, punks, gent burgesa, una barreja absoluta. És envejable.

Arran de la pel·lícula sobre Lasa i Zabala, reivindicava que saber ajuda a cicatritzar les ferides del passat. El teatre, el cinema o la televisió hi ajuden?
Són bàsics i poden ser contraproduents si no s’utilitzen bé. Un dels usos positius que se’n podria fer seria col·laborar a parlar de la veritat, a aportar informació. Aquests mitjans tenen una responsabilitat a l’hora de parlar de temes històrics i a l’hora de fomentar la cerca de la veritat. No vol dir que sigui una de sola, està bé que hi hagi opinions diferents. En aquest país hem vist com se’ns menjava el coco a generacions i generacions d’espanyols, i mira com hem sortit.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s