Entrevista amb: Martí Gironell “Jean Leon representa valors com la constància, la tenacitat o el sacrifici”

Text: Maria Coll / Clack
Fotos: Pol Alfageme / Clack
Gràcies a una bona dosi de tenacitat, sacrifici i esforç, Ceferino Carrión, un jove fugitiu de l’Espanya franquista, va acabar convertint-se uns anys més tard en Jean Leon, un dels empresaris més admirats de Hollywood. Una vida que el periodista i escriptor Martí Gironell (Besalú, 1971) ha novel·lat sota el títol La força d’un destí (Columna Edicions), obra guanyadora del Premi Ramon Llull 2018.

Martí Gironell_3

Com li arriba a les mans la història de Ceferino Carrión, posteriorment conegut com Jean Leon?
Vaig conèixer la història d’en Jean Leon en un dinar del diari El Mundo a Catalunya, en el qual estàvem convidats cinc escriptors: en Victor del Árbol, l’Albert Espinosa, la Cristina Fernández Cubas, la Carme Riera i un servidor. A tots ens havien adaptat una novel·la en algun format: teatre, còmic, cinema, televisió… Abans de començar ens van posar una ampolla de vi Jean Leon sobre la taula i ens van explicar que darrera d’aquell nom hi havia una història que també es podia adaptar a qualsevol format. La vida d’un home, Ceferino Carrión, que havia fugit de Santander i havia arribat a Los Angeles passant per Barcelona, França i Nova York, i que allà havia conegut Frank Sinatra, James Dean, Marilyn Monroe, J.F. Kennedy, Ronald Reagan, etc. Una bona colla de secundaris de luxe. Vaig preguntar si algú altre estava interessat amb aquell personatge i davant la negativa, l’endemà mateix, vaig començar a capbussar-me en la vida de Jean Leon.

Com és el procés de documentació per una biografia d’aquest tipus?
Vaig tenir la sort de poder contactar de seguida amb familiars i amb persones que l’havien conegut i havien treballat amb ell. A part de consultar documentals, documentació de l’època, hemeroteques de diversos mitjans, com el Angeles Times, el New York Times  o el Washington Post, i biografies de totes aquestes estrelles, per contrastar moltes històries i rumors que existeixen sobre elles; van ser molt importants les converses amb l’Ana –la Chiqui a la novel·la, una de les seves germanes que encara viu a Barcelona; el seu fill, Jean Leon Jr – José Antonio en el llibre-, que actualment viu a Tailàndia però ve bastant sovint a Barcelona; i en Jaume Rovira, aleshores un enòleg de les caves Nadal amb qui Jean Leon va aconseguir el somni de fer un vi al Penedès. Aquestes persones m’han explicat les tres cares del personatge: el germà, el pare i l’empresari.

I un cop tens tota la informació, què t’enamora d’ell?
Uf, moltes coses! Jean Leon és un lluitador, un somiador, un aventurer i una persona que creu en si mateix. I representa valors com la constància, la tenacitat o el sacrifici; ingredients que el self made man necessita i requereix. La força d’un destí explica precisament la voluntat d’un home que creu en ell mateix i que les seves idees, projectes i somnis poden fer-se realitat. A més, té l’empenta necessària per animar la gent que l’envolta perquè li donin la força que requereix per canviar el seu destí, malgrat és conscient que serà un perible llarg, amb moltes complicacions i giragonses. Jo em vaig encomanar de la seva força. I, sobretot, em va fascinar la seva energia, perquè malgrat venir d’una família de perdedors, de republicans, en una Espanya grisa i franquista fosca, sempre té l’empenta suficient per tirar endavant i sortir-se’n.

L’èxit també demana sacrificis. Quina és la part fosca de Jean Leon?
La novel·la explica l’aventura vital de conversió de Ceferino Carrión a Jean Leon, però també presenta aquest aspecte. De fet, la Katie, la seva dona, és la gran damnificada d’aquesta història. Sempre ens fixem en el triomfador quan arriba al final del seu trajecte, però poques vegades ens parem i fixem la vista enrere per veure aquell revolt, renuncia o peatge que hem pagat. I, tot això, de forma explícita també hi és a la novel·la. Es veu com Jean Leon crema etapes a costa de què i de qui. I aquesta part de la seva vida no s’amaga perquè ell volgudament va fer una aposta pel seu somni, la seva feina i la seva empresa sabent que hi hauria danys col·laterals com és la família. Això el fill ho explica amb un punt de rancúnia, però tothom és amo del seu destí i tothom decideix que sacrifica i que no incorpora al seu projecte.

Martí Gironell_2

A La força d’un destí hi ha més ficció que realitat?
Estic enamorat d’una frase d’Umberto Eco que diu: “la ficció és una gran eina per comprendre la realitat”. I aquesta és la premissa que sempre he aplicat a les meves novel·les. Tu parteixes d’un personatge que pots situar històricament en un context, ja sigui l’època neolítica, la medieval o la contemporània, i a partir d’aquest t’emportes el lector de bracet a viure la història. La feina de l’escriptor de novel·la històrica és ficcionar la història, si el lector vol buscar paràgraf per paràgraf què és i què no és veritat no en gaudirà. De fet, en aquesta novel·la, a diferència de les altres vuit que he publicat, no destaco volgudament que és històric i que no perquè ens movem en el terreny del cinema, de les il·lusions i dels mites. Ara bé, confesso que un percentatge molt alt d’escenes i de diàlegs són reals i extrets d’una biografia descatalogada i escrita per Sebastian Moreno que es diu El rey de Hollywood.

Per què la història d’un home que té el seu nom en una ampolla de vi fins ara no havia estat novel·lada?
No ho sé! La història m’estava esperant a mi o la resta de persones a qui se li va proposar no la consideraven prou interessant. De fet, fora de l’àmbit del vi la història de Jean Leon tampoc és tan coneguda.

… i amb aquest llibre arriba el Premi Ramon Llull.
Rebre el Premi Ramon Llull és un reconeixement que em fa molt de respecte i il·lusió per a la projecció impagable que suposa per a la novel·la. Des del 2017, amb El pont dels jueus, he recorregut el país compartint amb la gent aquelles històries que a mi m’han encuriosit i emocionat. I ara, amb aquesta empenta, encara tinc més visibilitat, més possibilitats d’anar arreu, més audiències i més lectors amb qui compartir aquesta història. Ser guanyador del Premi de les Lletres Catalanes també  vol dir representar a l’estranger una cultura i un país. I, finalment, suposa un reconeixement a la feina d’aquests deu anys picant pedra per un somni, a l’estil Jean Leon.

La seva carrera va començar en el món del periodisme, ara ja se sents més escriptor que periodista?
Sóc les dues coses. Periodista o escriptor, l’ordre dels factors no altera el resultat. El periodisme m’ha donat un domini del llenguatge que ara no tindria. Ser escriptor és un ofici, vas aprenent al llarg dels anys. El periodisme també m’ha ajudat a connectar més amb la gent. Per mi el llibre és un mitjà de comunicació més a través del qual explicar i compartir sensacions, històries i coneixement. He optat per deixar el periodisme en actiu, però no em tanco a fer col·laboracions a mitjans.

Aquest llibre serà traduït a diversos idiomes. Et preocupa l’afectació que la situació política a Catalunya pot tenir a la cultura catalana i concretament al sector del llibre?
No hem de deixar que la situació política actual afecti a la cultura ni a la seva projecció. Quan aquests dies he anat a fer promoció d’aquest llibre a Bilbao o a Madrid ningú m’ha fet cap pregunta en aquest sentit, estan oberts a tot allò que arriba de Catalunya, com si no hagués passat res. Però no podem obviar que vivim unes circumstàncies que no són normals i que molts projectes culturals han quedat estroncats a partir de l’aplicació del 155. Per tant, hem d’empènyer perquè puguem normalitzar la situació com més aviat millor i mentrestant intentar que no se’n ressenti la cultura, ja prou ressentida abans i durant l’aplicació del 155. Animo la gent a continuar militant per a la cultura, que vol dir llegir, anar als cinemes, als teatres, a les sales d’exposicions i als museus. Cal tornar a la normalitat, sense oblidar que hi ha gent a la  presó tancada injustament i persones exiliades per força. I espero que aquesta tornada a la normalitat no sigui passant altre cop per les urnes perquè és un cansament que no crec que la ciutadania pugui suportar i que no ens mereixem.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada