Crispetes i Acció: ‘Mula’ de Clint Eastwood. El cinema fet carn

Text: Joan Millaret / Fotos Pel·licula Mula

Després de ‘Gran Torino’ (2008), Clint Eastwood torna a dirigir i interpretar a ‘Mula’. Inspirant-se en el cas real de Leo Sharp. Eastwood es fica en la pell d’un ancià empresari jardiner, especialitzat en cultivar els lliris més preciosos, però que carregat de deutes s’avé a guanyar diners fàcil i ràpid com a traficant de drogues amb la seva camioneta al servei d’un grup mexicà.

Més enllà de la trama detectivesca d’un film d’intriga policíac gràcies a un agent de la DEA Colin Bates (Bradley Cooper) que vol desarticular el càrtel, descobrim un Leo Sharp que s’ha entregat en vida en cos i ànima a la seva feina fins a descuidar la seva pròpia família, negligint tant obligacions paternes com maritals. Tot i l’aposta pel costat fosc de la vida del nonagenari protagonista, Eastwood no pot evitar estovar-se i posar-se carrincló per buscar l’expiació dels seus excessos fent un al·legat familiar en favor del bon pare i espòs.

‘Mula‘ podria ser el testament cinematogràfic i actoral de Clint Eastwood. Als seus 88 anys ha dirigit un modest i honest film, fidel a la sobrietat del classicisme cinematogràfic, però on es mostra força previsible i també ensopit. Un film que ens recorda inevitablement el comiat actoral de Robert Redford a la recentíssima ‘The Old Man and the Gun‘ (David Lowery), amb qui manté un parentesc argumental i mateixa filosofia de joc, un esperit lliure i a contracorrent tot i l’avançada edat. Però allà on Redford no s’estava per punyetes ni romanços, Eastwood es deixa porta per un esperit redemptorista de mentalitat casolana.

Eastwood apareix com a actor en pantalla a ‘Mula’ després de ‘Golpe de efecto’ (2012, Robert Lorenz) i el millor de tot plegat és l’emoció que sorgeix en l’espectador en retrobar-se amb la presència física tan carismàtica d’Eastwood en pantalla, ara amb uns moviments alentits i feixucs però combinats amb el rictus de paio dur de sempre. Especialment captivadora resulta la contemplació d’un rostre vell clivellat d’arrugues que vindria a ser un compendi de l’evolució del cinema contemporani, una pell apergaminada i solcada com el plecs de la mateixa història del cinema recent. Eastwood és el cinema fet carn.

No votes yet.
Please wait...

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada