24/09/2021

L’anàlisi: Kabul i la fi de la història

Francis Fukuyama es va equivocar: la caiguda del mur de Berlín no era la fi de la història, només n’era el principi

Kabul ha tornat a l’Edat Mitjana. Com n’estava d’errat Francis Fukuyama, politòleg nord-americà, autor del llibre La fi de la història (1992) que va proclamar que, després de la caiguda del mur de Berlín, el món entraria en un llarg procés d’estabilitat i convergència cap a un model social i econòmic únic, caracteritzat pel capitalisme i la democràcia lliberal. Totes les nacions del món, una a una, anirien assimilant aquest sistema, en un llarg i tranquil procés que marcaria la fi de la història tal com l’havíem coneguda fins aleshores.

En efecte, una etapa històrica es tancava el 1989, amb el col·lapse de la Unió Soviètica. El segle XX, iniciat amb la Primera Guerra Mundial i seguit amb la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i els conflictes perifèrics com els de Corea o Vietnam, acabava amb la victòria d’un sistema d’organització social i econòmica hegemònic, considerat imbatible, de motllo nord-americà. Els totalitarismes del segle XX havien estat derrotats un darrere l’altre: imperialisme, feixisme, nazisme i comunisme soviètic, successivament. Un nou ordre, resultat de la fi d’un llarguíssim procés històric iniciat a Europa durant el Renaixement, i seguit amb la Il·lustració i la Revolució Francesa, desembocava amb la creació d’un campió global únic, els Estats Units d’Amèrica, que havia d’arrossegar el món cap al seu model de prosperitat i creixement. Un model basant en la racionalitat científica, la innovació tecnològica, la llibertat econòmica i la democràcia política.

Fukuyama no va encertar. La “pax americana” va durar poc més de 10 anys. Els anys 90 van ser anys d’estabilitat relativa i d’extensió del paradigma lliberal. Però l’entrada al nou segle XXI, que Fukuyama va vaticinar de lenta convergència cap a un gran món de prosperitat i democràcia, no va poder ser més turbulenta. L’any 2000, esclaten els mercats financers internacionals, sobreescalfats per una tecnologia emergent: internet. El capitalisme tecno-financer donava els primers senyals de seriosa inestabilitat a l’albada del nou segle. El Nasdaq, índex tecnològic de Nova York, trigaria 15 anys en recuperar el seu valor.

Mentre el món es refeia d’aquesta primera sotragada, un altre esdeveniment tràgic ens commocionaria: l’11 de setembre de 2001, terroristes suïcides segrestaven simultàniament quatre avions comercials. Dos d’ells s’estavellarien contra les Torres Bessones a Manhattan. Era la fi de la fi de la història. El món entrava decididament en una nova etapa d’inestabilitat, que resultaria gairebé espasmòdica. Un ingent corrent contracultural, acultural o simplement fonamentalista religiós s’estava condensant al ventre del món, des del Pakistan fins a Nigèria: l’extremisme islàmic antioccidental, aglutinat a través d’organitzacions com Al-Qaeda o Estat Islàmic. La democràcia lliberal, un sistema considerat èticament, política, social i econòmica superior començava a trontollar en el sotaventre del planeta. El món, de sobte, es tornava extremadament insegur. El terrorisme internacional havia donat proves d’una capacitat d’innovació letal.

La resposta nord-americana no va poder ser més ineficient: 20 anys d’intervencions directes a l’Orient Mitjà i el Caucas, un magma de relacions tribals i religioses superposades a interessos geopolítics i econòmics. Un puzle impossible d’entendre a ulls occidentals. Mentre els EUA i els seus aliats intentaven imposar el seu model al ventre del món, i països com Iraq o Síria es dessagnaven, els grans centres financers del planeta tornaven a esclatar el 2008, amb una nova crisi financera sense precedents. Però no havíem d’entrar en una fase d’estabilitat definitiva?

Des de la sortida de l’anterior crisi financera, tres factors han contribuït a la desestabilització gobal: el ràpid canvi tecnològic, la consolidació de la Xina com a superpotència global i la irrupció de la covid-19

El món va estar a pocs dies de la bancarrota i el col·lapse global per l’efecte d’una monstruosa bombolla de deute i d’actius financers artificials creats per mercats de capitals desbocats. El capitalisme mostrava una altra fallada sistèmica: s’havia passat de frenada. La desregulació desbocada generava més inestabilitat global. En aquest cas, amb una important derivada: milions de damnificats entre les classes mitjanes abocades a la pobresa. El 2008, va morir la nostra percepció de prosperitat. I, quan les classes mitjanes (gran factor d’estabilitat de les societats democràtiques) es precaritzen, ressorgeix el fantasma del populisme. Del 2008 ençà, les democràcies occidentals s’han vist envaïdes de moviments reaccionaris, populistes i neofeixistes. Els ous de la serp es tornen a incubar dins del sistema.

Les claus de la desestabilització

Però des de la sortida de l’anterior crisi financera, encara tres factors més han contribuït a la desestabilització global. El primer és el ràpid canvi tecnològic, amb l’emergència de tecnologies disruptives com la intel·ligència artificial i l’amenaça de l’automatització estesa, que exacerba la precarització de l’economia. Arreu es percep la inseguretat general al treball derivada de la possibilitat certa que sectors sencers s’esvaeixin de la nit al dia i siguin reemplaçats per noves indústries i nous models de negoci basats en tecnologia. La disrupció tecnològica ens pot portar a futurs distòpics. Els ciutadans de les democràcies occidentals temen que els seus fills visquin pitjor que ells. S’ha avariat l’ascensor social. Més precarietat, més insatisfacció i més populisme.

El segon factor és la consolidació de la Xina com a superpotència global. Ara sí, un sistema poderós s’aixeca inesperadament, del no-res, i repta la supremacia nord-americana. Un sistema capaç de planificar a llarg termini. La Unió Soviètica va caure per la ineficiència d’un sistema econòmic basat en la planificació central, molt inferior en la seva capacitat d’organització i distribució de béns al sistema alternatiu de capitalisme de mercat. Ara, la Xina pot planificar de forma extremadament eficient, amb suport d’una arquitectura de dades i d’una potència algorísmica sense precedents. A diferència de la URSS, la Xina ha posat la tecnologia al servei del seu sistema econòmic (i el sistema econòmic al servei de la supremacia tecnològica). Per primer cop, una autocràcia és capaç de treure més gent de la pobresa que totes les democràcies occidentals des de la Segona Guerra Mundial. La Xina va encaminada a ser la gran potència científica, tecnològica i industrial del planeta en pocs anys, fent empal·lidir els Estats Units.

El tercer factor, la irrupció de la covid-19. Si amb els atacs de les Torres Bessones vàrem perdre la seguretat i amb la crisi financera del 2008, la prosperitat, ara, perdem la salut. Ens n’adonem que som tan vulnerables com els habitants del Paleolític davant una mutació genètica. I la covid-19 ha estat una gran màquina del temps: ha accelerat el canvi tecnològic i la digitalització una dècada. Però ens ha fet tornar a un nou escenari de Guerra Freda entre dues superpotències: la Xina i els EUA.

I nosaltres? Europa ha passat en pocs anys de ser un follower, un actor secundari del panorama internacional, un oasi que es beneficiava del sistema de democràcies i capitalisme de mercat sense assumir els riscos del lideratge nord-americà, a ser un espectador atònit de l’enfonsament de l’ordre global, sense trobar el seu nou lloc al món. Europa ha estat un continent mandrós. Ara és el moment dels grans lideratges, de la refundació. Només uns Estats Units d’Europa estarien, probablement, en condicions de sobreviure i prosperar en aquest reset general de la història que estem patint.

Avui, Kabul torna a l’Edat Mitjana. Fukuyama es va equivocar. No era la fi de la història. N’era només el principi.

Article escrit per: Xavier Ferràs Professor d’Operacions, Innovació i Data Sciences d’ESADE

Feu clic per puntuar aquesta publicació
[Total:% total_count% mitjà:% mitjana%]

Share and Enjoy !

Shares
%d bloggers like this: