Text i Fotos: Lilian Hayden Aceituno García
Diana Sista Sindy Nero, coneguda, es va treure la vida. Era una persona alegre, sempre amb un somriure, era poesia i revolució, sentia la vida i la vivia com a millor sabia, sobrevivia en un bloc d’habitatges ocupat fins que ja no va poder més.
Amb la seva mort deixo un missatge públic a la societat. No és un suïcidi, és un assassinat; un assassinat comès per una societat opressora.
No es tracta de viure el dia a dia, sinó de sobreviure, sobreviure en un món on sinó tens un sostre, treball i diners no ets ningú. Tracto d’imaginar-me a Diana, sobrevivint un dia rere l’altre, en una eterna desesperació per seguir endavant, sense saber quan canviessin les coses o si aniran a pitjor.
Es deia Diana i era coneguda i respectada entre els seus amics, els mateixos que aquesta nit passada es van reunir per plorar per ella, els mateixos que van cridar desesperats i entre llàgrimes el seu nom; era amiga, era família, era filla, era germana.
Sentiments, somnis, desitjos, esperances: on son? ¿On van anar? Les il·lusions van desaparèixer potser lentament, a poc a poc deixant pas a la desil.lusió 1 dia i un altre mes, les esperances a poc a poc van desapareixent, llavors arriba el moment de sobreviure. Ja no és qüestió de viure com a millor puguis, ara es tracta de sobreviure en un món que no t’entén, que poc o gens tinc cura de tu.
Aquest suïcidi és un assassinat a la vida humana, a una dona que ja sense forces no va poder més i es va treure la vida cansada ja de lluitar, cansada d’aquesta societat que la impulsa a viure a un edifici d’habitatge okupa amb la sola esperança de tirar endavant una esperança que no aconsegueixo veure complerta.
D.E.P Diana!!
