Text: Lilian
Fotos: Google
Asseguda en una cadira de rodes, la dona gran mira algun lloc, ja no recorda, ja no sap qui és, els seus braços envellits recolzats sobre una taula de plàstic, en la seva mà sosté una pintura, el full de paper en blanc, de tant en tant s’acosta un sanitari, la pregunta com aquesta, no hi ha resposta, aviat serà l’hora de dinar, abans se l’enduran al bany.
Cap persona ve a veure-la, fa temps que la seva família la van abandonar en aquella residència, els seus ulls cada dia més tristos, sempre sola, asseguda a la seva cadira de rodes.
És hora de visita de la família, mira gairebé amb desgana, arriben familiars, no hi ha ningú que vingui a veure-la, un infermer s’apropia i li comenta que és l’hora de prendre la medicació i així passen els dies, les setmanes, i els mesos: Sola, sense records, ja no sap qui és, no parla, fa temps que no pot fer-ho, sola, oblidada i malalta, abandonada en un racó, qualsevol d’una sala, qualsevol d’una residència qualsevol.
[En record dels malalts d’Alzheimer]
