Hi ha decisions polítiques que transformen el paisatge d’un poble d’un dia per l’altre, que entren de ple en la quotidianitat de la gent i que, inevitablement, sacsegen les rutines més consolidades. La implantació dels contenidors tancats a Castellbell i el Vilar n’és, sens dubte, un exemple paradigmàtic. Fa tot just un mes que aquest nou sistema funciona i, com era previsible davant de qualsevol canvi estructural profund, les opinions s’han dividit entre aquells que ho veuen com un pas endavant imprescindible i els qui hi troben una font constant de maldecaps. Però més enllà del debat abrandat de les xarxes o de la queixa immediata, cal aturar-se, mirar el mapa complet i entendre exactament per què hem arribat fins aquí.
La realitat és tossuda i les xifres del punt de partida eren insostenibles. Els municipis del nostre país ja no poden continuar gestionant els residus com es feia fa vint anys. Les directives europees collen cada vegada més, fixant uns objectius de reciclatge extremadament exigents, i Castellbell i el Vilar es trobava en una situació crítica, amb una taxa de recollida selectiva que amb prou feines arribava a un preocupant disset per cent del total dels residus produïts. Aquesta anomalia no era tan sols un greuge ecològic flagrant; tenia, a més, una traducció econòmica directa a les butxaques dels veïns, ja que el cost de tractar la fracció resta no para de créixer i ha fet enfilar la taxa d’escombraries els darrers anys. Per tant, el dilema que tenia l’Ajuntament sobre la taula no era si calia actuar o no, sinó quina era la via per fer-ho.
Durant molt de temps el debat local va girar al voltant del sistema del porta a porta, reconegut arreu com el més eficaç per apujar els índexs de reciclatge, i es va descartar perque el nostre municipi es molt dispers. Finalment, però, després de diverses converses amb el Consorci de Residus del Bages i d’avaluar experiències en pobles de característiques similars, l’executiu municipal va optar per la fórmula dels contenidors tancats amb targeta magnètica. És una tria perfectament legítima, com legítim és també que la ciutadania es demani quins van ser exactament els criteris tècnics que la van avalar, especialment en un municipi amb una realitat territorial tan complexa com la de Castellbell, marcada per una notable dispersió en diversos nuclis de població.
Explicar la teoria en unes sessions informatives i repartir les targetes digitals és relativament senzill, però l’experiència ens demostra que l’aplicació pràctica de qualsevol gran canvi mai no és immediata ni està lliure de sotracs. Aquestes primeres quatre setmanes han deixat al descobert que el període d’adaptació és complex. Les imatges de contenidors plens a vessar, envasos dipositats fora de lloc, cartrons abandonats als voltants i bosses de brossa a terra han format part de la postal diària en alguns punts del poble, generant una evident sensació de saturació, sense oblidar que també hi ha hagut activitats inciviques. No és un fenomen exclusiu de Castellbell; pràcticament tots els municipis que han fet el pas cap a sistemes de control de residus han viscut episodis idèntics. Però el fet que sigui un mal comú no en resta gravetat; al contrari, esdevé un avís clar de la necessitat de fer correccions urgents.
I la rectificació ha començat a arribar. El mateix Ajuntament ha hagut de reconèixer amb fets que el disseny inicial requeria ajustos clars. Després d’una reunió d’urgència amb el Consorci del Bages i l’empresa AMPANS, s’ha anunciat el reforç del servei: es posaran més contenidors en determinats punts calents, s’establirà una nova ruta per a la recollida del rebuig, es crearà un grup específic per fer el seguiment de les incidències de carrer i s’estudiarà la creació de noves àrees d’aportació. Totes aquestes decisions posen de manifest que el sistema s’està adaptant a la realitat sobre la marxa, a cop de diagnòstic diari.
Paral·lelament, el govern local ha posat sobre la taula la futura instal·lació de càmeres de vigilància i l’aplicació de sancions per frenar els comportaments incívics. És una mesura que té cobertura legal i que sovint s’acaba imposant, però que també ens hauria de fer reflexionar com a comunitat. Arribar al punt d’haver de custodiar policialment o tecnològicament els espais de recollida de residus evidencia una mancança preocupant en la consciència cívica d’una part de la població que es resisteix a acceptar unes normes elementals de convivència.
Dins d’aquest context de tensions, s’ha de posar en valor un element polític gens menor. Més enllà de la confrontació lògica de models de poble, hi ha un consens de fons que cal subratllar. El Partit dels Socialistes de Castellbell i el Vilar, principal força de l’oposició, ha fet una crida pública a la ciutadania per fomentar el reciclatge correcte, recordant que assolir els objectius ambientals és un benefici col·lectiu que està per sobre del desgast partidista. Es pot ser molt crític amb el mètode escollit, però la responsabilitat compartida davant del planeta i de les finances municipals és una premissa que ningú no hauria de posar en dubte.
Castellbell i el Vilar es troba al davant de la transformació més important en la gestió dels serveis públics de les darreres dècades. Una mutació d’aquesta envergadura requereix temps, flexibilitat institucional i una dosi notable de paciència veïnal. Tanmateix, entendre les dificultats lògiques d’aquest període de transició no pot ser mai una targeta en blanc per a la inacció. La ciutadania té tot el dret d’exigir que les incidències es resolguin de manera immediata, que l’Ajuntament comuniqui les seves decisions amb una total transparència i que les solucions arribin allà on es fan evidents els problemes.
Determinar avui si els contenidors tancats seran un èxit o un fracàs és del tot prematur. El pitjor error que es podria cometre seria convertir la brossa en un camp de batalla electoral. La gestió dels residus no respon a sigles polítiques ni a lògiques partidistes; respon a l’eficiència, al compromís col·lectiu i a la capacitat de governar el dia a dia. Potser d’aquí a uns mesos les xifres de reciclatge hauran fet un salt històric i aquestes setmanes de caos només seran una anècdota del camí. El que aquest primer mes ens ha deixat clar com l’aigua és que els contenidors es poden substituir en una sola nit, però els hàbits d’un poble només es canvien amb molta pedagogia, amb implicació de la societat i amb una administració local que demostri tenir la intel·ligència d’escoltar i la valentia de corregir allò que no funciona. Aquest, i no cap altre, és el veritable repte que té ara mateix Castellbell i el Vilar.
