Per a entendre la gravetat del que està passant aquests dies a la piscina municipal de Castellbell i el Vilar, primer cal capgirar la mirada i mirar enrere.
Temps era temps, abans de la proliferació de les piscines a molts municipis cap els 80 del segle passat, la gent del nostre poble combatia les calors de l’estiu a les rieres, als gorgs i a les platges. Aquell bany no era només un acte de refrigeració física; era, fonamentalment, un acte social, íntim i compartit. Allà, sense la interferència de cap pantalla ni la necessitat de retransmitir la pròpia vida en directe, es teixia el país. El teixit associatiu i les activitats comunitàries es nodrien d’aquestes estones de lleure pur, on la complicitat i el respecte mutu marcaven la norma.
Avui, en un context de crisi climàtica evident amb estius cada vegada més llargs i asfixiants, les piscines municipals han heretat directament aquella funció històrica. Ja no parlem d’un simple espai d’oci o d’esbarjo dominical; parlem d’autèntics refugis climàtics, d’una infraestructura de salut pública de primera necessitat que garanteix el benestar de la ciutadania, especialment de les franges més vulnerables com l’infantessa i la vellesa.
El factor tecnològic: la pulsió de la bajanada viral
La mutació d’aquests espais de convivència no s’explica sense l’aparició de les xarxes socials i les dinàmiques de la cerca del like fàcil. Ens trobem davant d’un fenomen global que té un impacte directe en la microrealitat local: la necessitat de viralitzar qualsevol acció, per absurda o nociva que sigui, per tal de guanyar notorietat digital. L’estiu del 2018, la plataforma TikTok va veure néixer un repte tan inexplicable com escatològic: defecar a l’interior de les piscines públiques per enregistrar la reacció o simplement per subvertir l’ordre de la instal·lació.
Després d’anys de silenci, aquest fenomen ha ressuscitat sobtadament aquest estiu del 2026 a les pantalles dels nostres joves, escampant-se com una taca d’oli. El problema de fons és que la lògica de l’algoritme premia la transgressió buida de contingut, transformant un acte d’incivisme fastigós en una mena de trofeu digital. El que per a uns pocs és una simple «gracieta» de segons a la pantalla, per a la comunitat es tradueix en un greu perjudici col·lectiu.
El cas de Castellbell i el Vilar: la cronologia dels fets
L’anàlisi dels fets concrets a casa nostra ens mostra una combinació de factors que va de la negligència particular a la sospita de la intencionalitat. La crisi actual es va desfermar el passat 11 de juliol, quan es va haver de decretar el tancament del vas gran de la piscina municipal. En aquell primer moment, totes les dades apuntaven a un descuid humà i domèstic.
Tot i que en aquests darrers episodis seguits de tancament de la piscina, no ha pogut determinar amb certesa absoluta l’autoria ni les circumstàncies exactes de les defecacions, l’ombra de la imitació del repte viral de TikTok és massa allargada per a ser ignorada. Un fet per si sol, està susceint en altres municipis de Catalunya.
La complexitat tècnica: l’electròlisi salina
Hi ha un element purament lligat a la gestió de l’aigua que complica extraordinàriament aquest escenari a Castellbell i el Vilar. A diferència de la majoria d’instal·lacions d’altres municipis, la nostra piscina no utilitza el mètode de cloració química tradicional, sinó un sistema d’electròlisi salina. Es tracta d’una tecnologia avançada, molt més sostenible mediambientalment i notablement més agradable per als ulls i la pell dels banyistes en condicions ordinàries.
Ara bé, el peatge tècnic d’aquest sistema és que, davant d’una contaminació orgànica per matèria fecal, la capacitat de reacció i desinfecció ràpida és molt més complexa i feixuga. El procés per a restablir els paràmetres microbiològics segurs requereix un tractament de xoc molt precís i hores de filtratge suplementari. Dit d’una altra manera: quan algú utilitza el vas com a latrina, el sistema salí triga molt més a recuperar-se, allargant inevitablement el temps en què la piscina ha de romandre tancada al públic.I per tant un cost econòmic.
La salut pública: amb la salut no es juga
Més enllà de la pudor o de la incomoditat estètica, la presència de femta a l’aigua obre la porta a un problema real de salut pública. Les deposicions humanes són el principal vector de transmissió de diversos bacteris i paràsits, com el Cryptosporidium o l’E. coli, que tenen una resistència notable als desinfectants. La ingesta accidental d’aigua contaminada és la causa directa de brots de gastroenteritis aguda —la coneguda popularment com a «passa»— que es tradueixen en deshidratació, febre i diarrees. En ple estiu, aquests quadres mèdics esdevenen especialment colpidors i perillosos si afecten la gent gran o els nadons. Per aquest motiu, els protocols de les autoritats sanitàries són inflexibles: davant el mínim indici de contaminació fecal, el vas s’ha de buidar d’usuaris immediatament. No és una rebequeria administrativa; és una mesura de protecció vital.
La resposta institucional: l’Ajuntament diu «prou»
La persistència d’aquesta crisi ha acabat exhaurint la paciència de la gestió municipal. Avui mateix, després de registrar-se un nou i indignant incident a les instal·lacions, l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar ha fet un pas endavant i ha dit prou. El govern local ha anunciat l’adopció de mesures dràstiques i immediates per a aturar aquesta sagnia de tancaments. Entre les noves directrius, no es descarta l’expulsió fulminant i permanent del recinte de qualsevol persona que sigui enxampada cometent aquests actes o facilitant-los per omissió de vigilància.
Aquesta contundència administrativa s’emmiralla en la reacció d’altres municipis del país que ja s’han vist obligats a actuar amb mà dura. En algunes localitats s’ha optat per la instal·lació de càmeres de seguretat d’alta definició als accessos i la contractació de vigilància privada per a patrullar els perímetres dels vasos. Així mateix, el marc legal vigent ja preveu sancions econòmiques severes per la vulneració de les ordenances de civisme, amb multes que oscil·len entre els 300 euros i que poden arribar a la xifra de 20.000 euros en els casos de reincidència o de dany greu a la salut col·lectiva, tal com s’ha aplicat recentment en un municipi de la província de Toledo.
Conclusió: el preu de la irresponsabilitat
En darrera instància, aquesta crisi a la piscina de Castellbell i el Vilar ens obliga a fer una reflexió profunda sobre el concepte de bé comú. La piscina municipal és el nostre refugi climàtic, un espai de cohesió on el poble es troba i comparteix les hores més dures de la canícula
Si la desídia d’alguns que busquen un minut de glòria efímera a les xarxes socials, ens priven d’aquest espai, el fracàs és col·lectiu. Amb la salut de la comunitat i amb els serveis públics que paguem entre tots no es juga. Siguem conscients que, si no aïllem i denunciem aquests comportaments incívics, el preu que haurem de pagar —en forma de restriccions, de despesa econòmica i de pèrdua de llibertat social— serà un preu que cap de nosaltres es pot permetre.
