Aquest dissabte 14 de desembre, el Casino Borràs va reobrir les portes, després de vint-i-cinc anys sense fer Pastorets. En aquest cas, amb “Els Pastorassos de Castellbell i el Vilar”, una versió lliure de Folch i Torres adaptada pel castellvilarenc Ferran Valdivia.
Bé, no us parlaré dels Pastorassos, ja tindrem temps fins que s’acabin les dues funcions que queden, sinó d’aquells Pastorets que vam tenir els anys 80 i 90 del segle XX, sota la direcció del difunt Lluís Figuls i Calsina.
Aquells Pastorets eren especials, permeteu-me qualificar-los, a la meva manera, com a extraordinaris i molt realistes. Dic això perquè avui dia moltes de les coses que es van fer… Us faig una recomanació: aneu el dia 28 de desembre a les 19 hores al Casino Borràs, on es projectarà el vídeo dels Pastorets del 1988. Això us ajudarà a entendre el perquè d’aquesta columna d’opinió.
Com he dit, moltes de les coses que es feien, avui dia serien impossibles de fer, no només pel fet que hi havia efectes especials, un ase a l’escenari o que fins i tot l’àngel fes una volada, sinó perquè avui dia hi ha un cúmul de lleis que abans no existien, i per això no és possible.
La clau de volta de l’èxit d’aquells Pastorets no rau en aquells efectes, sinó en el fet que el Sr. Figuls tenia un equip que també prenia les seves decisions, no de manera unilateral, sinó de manera conjunta. Això feia que les funcions funcionessin molt bé. I ja em direu com s’ho feien per coordinar més de 400 persones!
Us poso un petit exemple: un bon dia de desembre, fred i gèlid, en Lluís Figuls va emmalaltir. L’equip li deia que anés a casa a descansar, però ell insistia a quedar-se fins que el van convèncer, tot i que tenia por que no tot sortís bé. Ves per on, la cosa va sortir bé, el públic no va notar la seva absència i al final de la representació qui va sortir a saludar i donar les gràcies va ser una persona de l’equip, que va recordar als assistents que el director era a casa descansant i que aquells aplaudiments eren per a ell.
Encara recordo com les prop de mil persones que hi cabien al Casino (llavors les butaques eren de fusta i de 12 seients a cada filera) es van aixecar i van aplaudir extraordinàriament.
I acabo, amb el vídeo dels Pastorets de 1988. El motiu de la gravació va ser que l’equip volia fer venir TV3 per enregistrar els Pastorets. Hi va haver intents que no van fructificar per manca de lluminositat i de potència elèctrica, que llavors era la que teníem. Es va gravar un dia de gener de 1989, també gèlid i fred, amb les estufes de butà i dues càmeres de TV20 Terrassa, que hi van estar des de les 4 de la tarda fins a les 2 de la nit, amb entrepans i tot.
Ara que han passat vint-i-cinc anys, deixem que una nova generació faci funcionar els Pastorassos, amb les versions que vulguin, perquè allò que vam viure no tornarà mai més. Però això sí, els que ja no hi són sempre hi seran, sabeu on? Als estels del Bosc Nevat.
