Aquesta història esta basada en el llibre » Mansuet el Guerriller de Montserrat» de Genís Frontera i de Joan Valls .
Per entendre la Festa dels Resistents, primer hem de conèixer la realitat. Una realitat que, sovint, és molt més freda i cruenta que la llegenda. No tot van ser herois de novel·la; hi va haver por, hi va haver gana i, sobretot, hi va haver una mort sentenciada en un turó de Castellbell.
Ens hem de situar en una època convulsa. 1804. Les tropes de Napoleó entren a casa nostra deixant un rastre de cendra. Però la nostra història comença una mica abans, el 1777, quan neix el nostre protagonista: Mansuet Boxó i Xalavia. Fill de Piera i d’Esparreguera, l’hereu d’una nissaga de ferrers. En Mansuet era un home de paraula, comunicatiu, d’aquells que avui triomfarien en política. Però el destí li tenia reservat un martell i una enclusa que, ben aviat, haurien de fabricar alguna cosa més que ferradures.
Amb l’arribada dels francesos a Manresa, la família Boxó busca refugi a les masies de Castellbell i el Vilar. Allà, el ferrer es converteix en armer per llei. Escopetes, trabucs, baionetes… El ferro roent comença a escriure el futur. Però quan els francesos marxen, la pau no arriba. Ferran VII decideix que la Constitució de Cadis, «La Pepa», és paper mullat. Torna l’absolutisme. I amb ell, la guspira de la revolta liberal de 1820. El país es trenca en dos.
En Mansuet ho tenia clar: calia alçar-se. El 16 de maig de 1822, a toc de somatent, 150 homes el segueixen. Castellbell es converteix en l’epicentre d’una guerra i no tots els veïns hi estaran d’ acord, recordem que en aquells temps el poble només hi havien masies dispersades i hauriem d’esperar poc més de mig segle més tard, per veure neixer les colonies industrials. Però llegiu bé: la premsa liberal, que no estaven redactades per periodistes si no per militars o persones lleials al règim liberal, de Manresa, va inflar la xifra i en van dir que eren 400. Ja ho veieu, fa doscents anys la desinformació ja existia, no ve d’ara.
La tensió es mastega a l’aire. El 18 de maig, el capità Llamas entra a Castellgalí, però ha de fugir cames ajudeu-me cap a Manresa amb un mort a les esquenes. Els liberals no es quedaran de braços creuats. Envien el coronel Josep Taberner, un home que busca el diàleg, una figura incòmoda per als seus superiors que només volen sang. Però el diàleg es paga car. Un emissari veí de Monistrol, en Miquel Valls, cau mort mentre intentava negociar la rendició dels rebels encerclats a la ferreria del Baix Vilar.
L’encerclament és total. Mansuet, el seu pare i els seus homes resisteixen un cap de setmana sencer entre les parets de pedra.
El diumenge, 26 de maig. El matí és silenciós fins que el tro dels canons trenca el cel de Castellbell. Tres canonades. Només tres. Són suficients per doblegar la resistència.
Aquí és on la llum es torna ombra. En Mansuet i el seu pare són detinguts. No hi haurà judici just. Són portats a un turó, prop del bosc del Genovès, i allà mateix, al costat de l’església, són afusellats juntament amb nou companys més. Dos joves se salven de miracle per ser menors d’edat. Mentre els cossos cauen a la terra seca que seran enterrats al cementiri, tretze cases del poble són cremades i saquejades com a escarment. La Rosa, la dona d’en Mansuet, i els seus tres fills, acaben entre reixes a la presó de Manresa. Anys més tard amb el restabliment de la monarquia de Ferran VII, el nostre personatge reb a titol postum un caèrec militar i la vidua i els fills una pensió.
Amb el temps, la història s’ha anat transformant. S’ha parlat d’en Mansuet com un nou Timbaler del Bruc, que va allunyar els francesos a les coves de salnitre a Collbató amb un Calderó i s’han escrit obres de teatre que s’han perdut en l’oblit. Però la veritat és la que us hem explicat: la crònica d’un home que va morir defensant el que creia, en un poble que va pagar un preu molt alt per la seva llibertat.
Actualment, la recreació històrica dels Resistents manté viva aquesta flama. Una festa que combina patrimoni i cultura popular. Ara que ja coneixeu els fets, la realitat crua sense ornaments, gaudiu de la festa. Però no oblideu mai el que va passar aquell maig de 1822. Perquè,els fets es perden per sempre.
