La Plaça Barcelona es va omplir de roses, llibres i activitats per celebrar la tradicional diada.
Castellbell i el Vilar va viure un Sant Jordi radiant, amb una notable afluència de visitants que, fidels a la tradició, van recórrer les deu parades instal·lades a la Plaça Barcelona. Segons fonts municipals, la jornada va transcórrer amb un ambient festiu i participatiu.
Des del matí, el bon temps primaveral va animar als veïns i veïnes a sortir al carrer per adquirir la rosa o el llibre per obsequiar als seus éssers estimats. Un any més, els alumnes dels centres educatius del municipi no van voler perdre’s la visita a les parades, impregnant la plaça de joventut i curiositat.
La tarda va oferir un programa d’activitats per a totes les edats. L’actuació de titelles de la companyia La Troca, amb el seu particular «Conte de Sant Jordi», va captivar als més petits. Tot seguit, es va donar veu a la poesia amb la lectura de diversos poemes.
Un dels moments més esperats de la jornada va ser el lliurament dels premis del primer concurs de Sant Jordi adreçat a les escoles del municipi. Amb una participació de 52 joves talents, el jurat va fer públic el seu veredicte abans de procedir a l’entrega dels guardons i a la lectura dels escrits guanyadors, emocionant als participants i al públic assistent.
EI Batec de Castellbell
Autor: AYA IKKEN
El poble de Castellbell sempre havia estat ple de rialles. Els carrers els omplia, les converses animaven les terrasses dels bars, els nens i nenes jugaven als parcs, i els més grans s’asseien als bancs a parlar de política, del temps, de futbol, i de tot allò que feia bullir la sang.
La Marina, una nena de 16 anys, vivia en aquest poble i un dels dies qualsevol, com qualsevol altre, va començar a notar una cosa estranya. Els ocells no cantaven. Els gossos passejaven, sí, però sense lladrucs. El forn obria a la mateixa hora, però els carrers estaven buits. Els nens no jugaven als parcs. Els avis seguien al banc, però amb els llavis closos i els ulls perduts. Alguna cosa passava, però ningú ho deia. No hi havia res de màgic en tot plegat. Era una sensació. Un silenci que s’estenia.
Però tot va canviar el dia que la Marina va escoltar el Batec del silenci.
Va ser una tarda freda i ennuvolada. I al mig del silenci, els seus ulls es van obrir com mai abans ho havien fet, i va veure allò que volia dir tot aquell silenci. Va veure que el poble havia oblidat. S’havien oblidat de la memòria.
No hi havia històries als carrers. Les parets no tenien grafits, escrits amb noms antics. Els llibres dormien a les biblioteques, i les fotos es fonien en àlbums oblidats.
Al principi, la Marina no va saber què fer-ne de tot això. Però, com més llegia, més s’adonava de tot allò. A la última pàgina hi havia unes paraules escrites en tinta gairebé seca:
“Sense els nostres records, el poble s’apaga. Només un cor valent pot despertar-lo.”
Això dit, Castellbell és callar.
Literalment, digué coses estranyes. El mercat setmanal, normalment ple de veus i colors, ara semblava una ombra. La font del mig de la plaça no tenia ni una moneda, ni un desig. Els gats, que sempre feien curses pels terrats, s’amagaven dins les cases.
La Marina va sentir una necessitat vital. Va córrer fins a la plaça i va intentar parlar amb tothom. Però només se li acostaven adolescents, alguns, com si haguessin oblidat com somriure.
Només hi havia una cosa a fer:
Aquella nit, la Marina va pujar al punt més alt de Castellbell, just sota la muntanya. Va obrir el llibre i va començar a llegir en veu alta. Va explicar la llegenda de Sant Jordi amb la passió que li havia ensenyat el seu avi. Va parlar de l’amor, del coratge, del poder de les paraules.
I en aquell moment, el vent va canviar.
Un brunzit suau va recórrer els carrers, com si el poble despertés d’un son profund. La foscor va començar a rajar. Les espelmes de l’església van vacil·lar amb força. Els ocells van reprendre el seu cant. I a poc a poc, les veus de la gent van omplir els carrers, com si haguessin recordat, de cop, qui eren.
La Marina va tancar el llibre amb un somriure. Havia entès el missatge. Un poble sense històries és un poble sense ànima. I ella, amb la seva veu, havia tornat a fer batega Castellbell.
Des d’aquell dia, cada 23 d’abril, la gent del poble es reunia a la plaça per explicar contes. I ningú no havia tornat a oblidar la importància de les històries.
Perquè mentre hi hagi algú disposat a explicar-les, Castellbell mai no deixarà de bategar.
