Molt s’ha parlat de la línia de Karman els últims dies gràcies al viatge a l’espai de Jesús Calleja. Però què és aquesta línia i per què s’anomena així?
La línia de Karman és el límit convencionalment acceptat que separa l’atmosfera terrestre de l’espai exterior. Aquesta línia es troba a una altitud de 100 quilòmetres sobre el nivell del mar i és un concepte fonamental en l’aeronàutica i l’astronàutica.
El nom d’aquesta línia prové de l’enginyer i físic hongarès-estatunidenc Theodore von Karman, qui va ser pioner en el camp de la dinàmica de fluids i l’aeronàutica. Von Karman va ser el primer a calcular que a una altitud aproximada de 100 km, l’atmosfera esdevenia tan prima que l’aerodinàmica deixava de ser viable per mantenir el vol d’un avió convencional. Això marcava una frontera natural entre l’atmosfera i l’espai.A aquesta altitud, la densitat de l’aire és extremadament baixa, cosa que fa que les superfícies aerodinàmiques com ales i timons siguin ineficients per generar sustentació. Això significa que qualsevol objecte que superi aquesta línia ha de confiar en la propulsió per mantenir-se en òrbita o continuar el seu trajecte.
A més, és a partir d’aquest punt on es considera que els viatges i missions entren realment en l’espai exterior. Tot i això, cal destacar que no hi ha un límit físic brusc, sinó que la transició és gradual.Travessar aquesta línia implica entrar en l’espai exterior, cosa que té diverses implicacions:
- Canvi de règim de vol: Un vehicle que la traspassi ha de passar de principis aerodinàmics a principis de dinàmica orbital.
- Microgravetat: A partir d’aquesta altitud, es comença a experimentar una reducció significativa de la gravetat terrestre, encara que aquesta mai desapareix del tot.
- Condicions extremes: La temperatura i la radiació a aquestes altituds són molt diferents de les de la superfície terrestre.
La línia de Karman és una referència fonamental en el dret espacial, ja que permet distingir l’aviació de les activitats espacials. Això té implicacions per als tractats internacionals sobre l’exploració i ús de l’espai, com el Tractat de l’Espai Exterior de 1967.
Encara que alguns organismes, com la Força Aèria dels Estats Units, defineixen l’espai a una altitud de 80 km, la Federació Aeronàutica Internacional (FAI) considera els 100 km com l’estàndard reconegut.
