Quan a principis del 2020, la paraula Covid-19 o SARS-CoV-2, era massa llunyana perquè llavors el primer país del món va ser la Xina, ningú es va imaginar les terribles conseqüències a escala global.
Els asiàtics per excel·lència, sembla que sempre que ensumen alguna cosa, l’acaben per encertar i segons diuen quan els elefants pugen a la muntanya és perquè ells noten que quelcom terrible està a punt de passar i així va ser amb el tsunami de l’oceà índic el 2004.
En aquesta ocasió, els elefants van ser els asiàtics de nou, recordo a mitjans de febrer de l’any passat, vaig veure gent d’aquesta ètnia amb mascareta al metro de Barcelona ,tot i que ells ja estan bastant acostumats gràcies a l’epidèmia de la SARS i de la MERS, els cosins germans de la Covid-19, ja ens avisaven del que vindria i nosaltres ni cas, més que res perquè les notícies eren molt llunyanes, però no ens enganyem; era qüestió de temps que arribaria i així va ser el 25 de febrer amb el primer cas a Catalunya.
Les setmanes següents va començar el degoteig de casos, es comencen a veure les preocupants notícies que arribaven des d’Itàlia i aquí anaven dient que era més que una simple grip. Ja feia setmanes que havia arribat a Itàlia, Bèrgam va ser l’epicentre de la pandèmia a Itàlia, la premsa d’allà a diferència de la nostra va mostrar al món els efectes als hospitals, les UCI i tanatoris saturats amb camions de l’exèrcit. Una imatge que feia espantar. Recordo un dia que em van recomanar que mirés La Corriere della Sera, que per cert vaig fer servir el traductor i ho vaig començar a entendre tot. El meu cap seguia mirant amb aquells asiàtics del metro de Barcelona que ens ho van advertir i així va ser. Dos dies més tard, l’Ajuntament del nostre poble va ser un dels primers a avançar-se en perdre mesures davant de tot el que després vindria i va convocar el pla Ducoprim de Protecció civil i una de les primeres mesures: tancar els parcs infantils, els centres cívics entre altres. Més endavant vindria el tancament d’Òdena i l’estat d’alarma amb un confinament total i cada vegada més, els hospitals s’omplien, les morts no paraven de créixer. Es va dir que el virus moriria a l’estiu, res de res, va seguir i ho segueix fent a hores d’ara.
Però la llum del túnel comença a sortir a poc a poc amb els vaccins, tot i que trigarem bastant temps per tornar a aquella normalitat del 2019 i amb un virus que avui es resisteix amb les seves 10 variants (la britànica és majoritària a Catalunya), seguirem anant amb mascareta, distància social, rentat de mans i ventilació, unes paraules que fa un any difícilment es podia comptar, la realitat és la que és i ens toca conviure.
El canvi climàtic és una de les conseqüències de l’actual pandèmia, però aquesta no serà ni la primera ni la darrera. La pròxima vegada haurem de fer com els elefants: pujar a la muntanya mentre a l’horitzó s’entreveu un perill imminent.
